24/06/09

Avui he aconseguit anar a Jim Thompson's House. Era la casa d'un americà, antic agent de la CIA, que es va enamorar del país, s'hi va quedar i en va promocionar el turisme, el comerç (de teles, sobretot). Ara, la seva casa, que combina diferents estils arquitectònics de la zona, és una de les visites “obligades” de Bangkok, i acull un museu i una fundació que promou la cultura, costums i tradicions del país.
Tot molt maco, però no es poden tirar fotos (no ho entenc), però en faig un parell d'estranquis fins que m'avisen (sorry, sorry, I did'n know).

Vaig a peu a Hualampong, l'estació de trens per anar-me situant pel dia que marxi.
De camí, passo per Chinatown. Com m'agrada, això. A mig se m'acaba la bateria de la càmera. Hi hauré de tornar demà perquè no he pogut fer fotos.

Torno a “casa” amb bus (ja no em queden gaires mitjans de transport per provar). La línia 53 em deixa molt a prop. Perfecte. Repeteixo Guest House de dies enrere (My House), però ara només tenen habitacions de 200 bahts. (amb bany privat). El llit és tort, sort que fa pendent cap a la paret, que sinó demà em despertaria a terra. Ell que més m'agarda d'aquí és que cada dia posen 2 pel.lis i als sofàs de baix s'hi està tan bé... Podré practicar més anglès, doncs, perquè l'accent dels thai és una mica complicat. Tenen una cantarella molt particular, ja parin thai, anglès, o català de la plana: em sembla que ja se m'ha encomanaaaaaaaaaaaaaat.

A l'arribar, vaig a reforçar la bossa de pell amb una cosidora al carrer Samsen. Després de seure amb ella més de 2 hores i d'escoltar totes les seves penes (el marit l'ha deixat per una altra, el seu fill gran és alcohòlic, ella a vegades ha de triar si vol dormir o si continuar treballant tota la nit per menjar), em vol cobrar 200 bahts (més del doble del que em va costar la bossa !). Al final n'hi pago 150 i me'n vaig. Encara massa! Això sí, m'ha fet una virgueria amb un tros de pell que no sé d'on ha tret i una màquina que deu ser més vella que ella i jo junts.